La carta del president

Ha estat com una explosió, com un sisme que ha sacsejat la política espanyola. L’home dur, el polític resistent, el president capaç de surar en un mar ple de taurons va dir públicament que no pot més, que la seva capacitat per resistir cops baixos i de veure’s constantment retratat com un individu sense escrúpols capaç de fer el que calgui per mantenir-se al poder ha arribat al final i es planteja abandonar, després que un jutjat de Madrid acceptés a tràmit una demanda contra la seva dona per presumpte tràfic d’influències i corrupció.

S’ha pres cinc dies per prendre la decisió definitiva perquè així li va demanar el seu cercle de confiança política i demà dirà si es queda o se’n va. La carta en què va fer pública la intenció de dimitir, destil·la sinceritat i expressa el dolor d’un home que ha aguantat que li diguessin «perro sanxe», que li cridessin «que te vote Txapote», que la dreta i l’extrema dreta no li perdonin que sigui president amb els vots dels independentistes i que hagi acceptat fer la llei d’amnistia, però que no està disposat que en la batalla política ataquin la seva dona.

La denúncia que va presentar Manos Límpias, que és una organització amb un historial ben galdós, es basa en notícies aparegudes en mitjans de comunicació, sobretot digitals, i el jutge l’ha admesa a tràmit, tot i que els denunciants admeten que les notícies podrien ser falses i que, sí és així, serà responsabilitat dels que les han divulgat.

Però tota aquesta gent no s’esperava la carta i ara estan descol·locats perquè la dimissió de Sánchez, si es produeix, pot ser com un bumerang que els afecti més del que es pensen.